Eduard Solano, àlies Sant Pol, (Barcelona, 1974) és un compositor, guitarrista i admirador de The Velvet Underground. Des de que de ben jove va començar a col·leccionar discos de Lou Reed, i inevitablement va aprendre a tocar la guitarra, no s’ha desviat del camí que l’ha dut finalment a fer les cançons que per a ell tenen sentit. Res, ni les obligacions de la seva carrera professional, ni les derivades de la paternitat o el plaer de gaudir de la vida, l’han allunyat de dedicar sempre temps preuat a la música, a escoltar-la, i a fer-la.
Sant Pol va començar a compondre temes, inspirat tant pels clàssics (L. Reed, R. Forster, G. McLennan, J. Richman, T. Petty), com per compositors catalans propers com Quimi Portet o Mazoni. Dels clàssics en va aprendre els fonaments del pop i del rock. Dels catalans, un enteniment irònic per a explicar-se. D’ajuntar les dos vessants n’ha sortit una visió de la vida en què xalar dels petits plaers i tenir bon gust van del bracet.
El seu EP de debut, “FLORS I FLAMES EP”, és una col·lecció rotunda de hit-songs que narren la quotidianitat mitjançant postals de polítics (i músics) amb ínfules de líders mundials, i personatges anònims que reten tribut a les influències de Sant Pol, tant dels seus orígens com del seu context actual. La producció pristina eleva les composicions, amb tornades climàtiques i amb lletres eloqüents, Sant Pol mostra les seves influències amb ple dret.
El segon EP de Sant Pol, “Falsos Profetes”, confirma el que “Flors i flames EP” va presagiar a principis del 2023: que fer pop-rock amb textos i significats, amb guitarres i amb referències als clàssics és un acte gairebé contracultural en els temps que corren d’autotune i producció nativa digital.
A “Falsos Profetes” 2/2/24 , Sant Pol, posa a la diana els falsos profetes contemporanis i a cop de ritmes àgils i enèrgics els retrata sense allunyar-se del que més l’interessa: la música, el pop-rock, que com diu a “Amor anatòmic”, és una passió que “ens ha superat”.
Sant Pol: Eduard Solano (veu i guitarra); Cesar Chalé (baix); Pedro J. Lozano (bateria) i Lluís Rus (guitarra).
El rock ha mort, però nosaltres no. 